Tenir un blog no és fàcil. I ho és menys encara si l’autor somia, de tant en tant, en que la seva “obra” sigui declarada patrimoni cultural de la humanitat o algo per l’estil. Com és el cas.

Tots sabem que aquest blog no ho serà mai, un d’aquests que tenen èxit: no tinc (tenc?) una personalitat carismàtica ni sóc increïblement bo fent el que faig. Però si que aspira a ser un blog. Decent, ordenat i amb una miqueta de coherència.

Per a assolir aquesta coherència he decidit prendre mesures dràstiques: a partir d’ara tot això funcionarà en català. Perquè si. Perquè l’únic avantatge que comporta fer-ho en la llengua d’en Cervantes és una massa de lectors potencials infinitament més gran que fent-ho en català. I té un petit inconvenient: no es pot viure en un idioma i explicar-ho en un altre. O si, però fer-ho és cansat.
I el català és maco.

 

Un altre motiu per el qual tenir un blog m’està resultant especialment difícil són les limitacions tècniques: durant les hores de blocaire nocturn només tinc (tenc? (tonc?)) accés a internet a una velocitat tercermundista, molt, i visc desconnectat de les fonts.
Ergo, les entrades que vagin apareixent estan subjectes a les limitacions de la vida monacal i seran (siran?) altament endogàmiques i desvinculades del món.

“…altament endogàmiques i desvinculades del món.”

Suposo que la limitació tècnica m’hauria d’acabar abocant a un succedani del blog en versió micro -A.K.A. Twitter- sense cap tipus d’ordre ni coherència i amb encara menys contingut. Però això no serà immediatament, primer m’he de plantejar si realment tinc quelcom a dir en 140 caràcters.

Anuncis

La Increïble Història de Carles Carolina em posa. I és estrany, perquè no és que siguin especialment guapots -són tot mascles-.

Crec que em posa perquè tenen un perico-colom amb cara de mala hòstia, molta, a la portada del disc i, qui els hagi fet el llibret, ha combinat el blanc-fucker i un succedani de Bodoni amb elegància . Em posa perquè canten amb veu nasal i perquè és el meu top1 dels discos de dutxa. Perquè li dediquen una cançó a Joan Miquel Oliver i perquè el mail de contacte està allotjat a hotmail.

Em posa perquè Carles Carolina sóc jo, potencialment, a estones, i no ho seré mai perquè no ho canto, ni ho conto, ni tinc tant bon humor per a fer-ho. I em posa, sobre tot, perquè el seu món se situa en una Barcelona passada de rosca on no hi ha res que quadri, però ep! no passa res, tu continua cantant.

I com em posa i se’ls veu bons paios i la seva música és molt, molt, visual, he fet un cartell -i mig-.

Formes simples i netes en colors intensos però tristots. Com les seves cançons. I tot això ambientat en la increïble història d’en Carles Carolina a qui, en veure’s en una illa deserta en companyia del més petit del seus fills -en període de lactància-, els pits se li ompliren de vida pel nounat. La textura és robada de google images (of course) i la tipografia és una Euphorigenic (Typodermic) que em moria de ganes de fer servir.

PS: Val a dir que la entrada està obsoleta des d’abans de ser publicada ja que La increïble història de Carles Carolina ha tret un nou disc -aviam si apareix aviat per l’Spotify-.

LetterCult se trata de una web que algunos tipógrafos y profesionales del gremio han creado para aglutinar y promocionar a la gente que hace letras.

Son los encargados de Alphabattle, donde cada dos semanas proponen un carácter y muestran los que ha enviado la gente para el anterior (ya van por los números). La norma más importante es trabajar, con la técnica que quieras, partiendo de 0. El resultado es un catálogo de gente que sabe mucho haciendo cosas bonitas y gente que no sabe tanto haciendo cosas originales.

Llama mucho la atención la calidad, variedad y cantidad de propuestas (en ese orden) que frena las propuestas precipitadas y sirve de auto-filtro de calidad.

Un poco de bombo: el caso es que he enviado una propuesta. Tratando de ser original, claro.

“ceci est un deux”

En teoría con la gracia y el grosor de la base ya deberías intuir un número 2. Si no es el caso, mea culpa.

Aprovecho la ocasión para darle salida a la propuesta que se quedó en el tintero.

En un rato que, a priori, tenía que ser totalmente improductivo decidí que haría carteles. Así, porque sí, “a ver que sale”. Los bocetos volaron (aún vuelan) y, de momento sólo uno ha trascendido.

Se trata de un (fan)cartel para Zahara. ¿Que porqué Zahara? ¿Que eso es de nenas y que tu eres un macho pos-adolescente hecho y derecho? Bueno, la cosa es que fui a un concierto suyo pensando eso mismo -soy un sensiblón pero esta chica me excederá- y la chica se me ganó. No hay más, entré en la sala conociéndo solo un poquito de lo que hace y salí enamorado de su buen rollo y de  su música (gratis, gracias Suau).

Conclusión; a 2 metros y medio de una voz bonita me quedo vendido. Y muy feliz.

Bueno, al cartel. La tipo es Learning Curve (again, la amo) y el resto se explica por él mismo: muchacha+casi-guitarra bien pequeñito y la composición tratando de caer hacia abajo para empequeñecerlo aún más (ella es bajita y mona). He aprovechado la misma idea para hacer un wallpaper neutro digno de sus fans “en el armario”.

Las letras han llegado al blog. Y si llegan es para darle a esto un aire más personal, empezaremos con un poco de portafolio.

Aquí dejo un wallpaper en honor a “los Cinco” de Enid Blyton. Dirás: ¿Por qué? ¿Es que estoy en el blog de un estudiante vintage de estos que abundan? Pues no, lo hice para probar la caracterización de mi “plantillaneutrano1.eps”. El fondo oscuro es para gastar menos batería. Un secreto, si algo os queda demasiado limpio y aséptico, añadidle ruido!  The Go! Team lo hace y le queda de miedo.

Por cierto, los wallpapers que vaya haciendo quedan ahí arriba, en la pestaña.