Archives for category: Tipografia

Vigila! Ets davant una entrada espessa.

Si acceptem la idea que cada caràcter té un determinat caràcter podem deduir que cada paraula té una personalitat complexa ja que, a més de l’aspecte que presenta, es refereix a un concepte. La gràcia d’aquesta personalitat és que està subjecta a la interpretació de cadascú i m’agrada creure que, tret d’un petitissim grup de trets gràfics característics i la connexió amb la seva significació, és destruïble/deformable/construïble.

Parlant de paraules hauríem de tenir en compte, a nivell gràfic, la legibilitat i els mecanismes de lectura: allò* de que només amb la primera i la última lletra ja rebem el significant encara que els caràcters del mig estiguin desendreçats, allò* de que les minúscules guien la lectura i la fan més ràpida i intuïtiva, allò de que amb sarifes tot és més clar, allò de que la mida importa…

I a un nivell més lingüístic cal tenir present la connexió del significant graficat amb el significat buscat, la connexió de la forma, que posem nosaltres, amb el fons, que posa cada lector (aquí la tipografia la composició i tot això més de disseny pot/ha de potenciar o destruir la unió). Hosti, estic parlant d’un dels dilemes clàssics de l’art i no me n’havia adonat, serà difícil no quedar com un idiota

I aquí entra el joc. Es arbitrària aquesta connexió? Sabem que no ho és del tot, na Kiki i en Bouba ens ho van demostrar*. Que passa si intentem destruir, com ja han fet molts, les els nexes entre significat i significant mitjançant l’apartat gràfic de la paraula?  Podem jugar amb prou gràcia amb aquesta connexió com per a deixar un lexema(+morfema) desproveït de significació? Ni puta idea, però de moment em sembla divertit jugar a crear crisis de personalitat a les paraules.

PS: Hi ha/haurà més txorrades de l’estil a la pàgina de Facebook del blog, on podreu pujar les vostres paraules amb crisi. Si voleu, clar.

PS: Amb conceptes ja s’ha fet (en publicitat molt), i s’ha portat a fins als extrems. I amb elegància. I segur que amb paraules també ho ha fet algú, però no ho he trobat.

*: sé que les fonts no són sèries, però així queda clar que són cosetes que tots hauríem de saber, no?

Anuncis

No tinc collons per a fer tipografia (encara). Considero que, per a fer’ho bé, es necessiten estudis , dibuix tècnic i alguna que altra feature de la que no gaudeixo (encara).

Així que he optat per inventar-me una via lenta per arribar’hi. Basada en l’antiga via de la pràctica i la obstinació, però a la meva manera. Calculo que, si tot surt bé, en un parell d’anys hauria de ser capaç de parir algo amb cara i ulls des de 0, encara que fos una paraula maca.


De moment he decidit que aquesta via lenta consti de dues vessants bàsiques i paral·leles: la cal·ligrafia i el disseny arbitrari de lletres. I les dues parts, en principi, es complementen entre si de cara a un coneixement profund dels tipus.

El meu sistema és, a grans trets:

La part cal·ligràfica, a la que li pertoca (així, per sobre) tot allò més manual i metòdic (sobretot si es treballa amb cal·ligrafia antiga). Consisteix, en la pràctica de diverses cal·ligrafies i el perfeccionament (molt lent) de la tècnica amb les que més còmode et sents. L’objectiu és coneixer les cares que ha tingut una lletra al llarg de la història i assolir unes proporcions i unes desproporcions vàlides.

A nivell una mica més filosofic diré que, jo, entenc la cal·ligrafia com el punt de partida més hardcore i un possible final, una de les claus i, en alguns casos, una opció cobard. Cobard perqué depén de la finalitat de la paraula les imperfeccions poden ser tolerades (i fins i tot benvingudes).

I la part del disseny de lletres, la més divertida del procés. Consisteix bàsicament en fer proves amb les lletres i seleccionar les que funcionen, les que els hi són naturals. Això serveix per a fer teu el caràcter de cada Caràcter (la personalitat de cada lletra), jugar amb la nostra inventiva i agafar soltura, si no la tens, amb l’Illustrator i el mètode de digitalització.

Personalment, a mi em serveix com a vàlvula d’escapament ja que, collons, jo el que vull fer és tipografia. I per molt que moli aprendre a escriure amb lletra del segle IX es molt dificil passar-se més d’una hora seguida practicant-la sense deixar anar la imaginació. I canalitzar-la en un sistema de treball totalment diferent és molt agraït.

 

Bueno, aquestes són les dues vies inicials del meu Sistema Malcàrmic Per a Esdevenir un Bon Tipograf a Molt Llarg Termini. Si funciona o no podràs jutjar’ho tu mateix si vas passant-te per aquí o pel tumblr.

Suposo que si supero la fase inicial de l’SMPEBTMLT vindran noves entregues.

Kim Pine no existeix: és un ideal. Com la Ramona, la Clementine, i tantes d’altres.

Els nerds existeixen, com a mínim com a part de la natura del friqui estàndard.

El cas és que aquest esperit ha contribuït a normalitzar el personatge tipus del noi escarransit que mola, i el de la noia forta i destroyer. I el fet que acabin junts per alguna conjunció còsmica. I aquest canvi de rols (parcial) entre el machote i la bleda en les històries de romance a mi, m’encanta. Potser és que no em sento cómode fent de machoteSi, segur que és això-.

La gràcia d’aquestes històries fonamentades en dones amb qualitats clàssicament màsculines és que ataquen directament a la part nerd-loser del públic mascle, que tendeix a enamorar-se de les protagonistes. El cas més bèstia que conec és Scott Pilgrim, però per a il·lustrar’ho potser queda més clar amb The Big Bang theory o el seu invers: Love Hina. Molts no hem vist mai Love Hina, però quasi tots coneixem la sèrie. I encara avui (8 anys després de que aparegués el seu últim subproducte) és un element sempre present en les tendes de manga i fandom.

Suposo que la conclusió és que els perdedors amb noies maques que tenen més collons que ells orbitant al seu costat tenen un públic de noies amb collons i perdedors bastant gran.

Per cert, el motiu de ser del post és el logo que l’encapçala: el meu primer treball de logo cal·ligràfic.

Suposo que no sóc l’únic a qui li costa treballar sense brífing. De fet, si no em costés entraria dins de la definició tradicional d’artista (on ningú no podria qüestionar-me) enlloc d’estar lluitant per entrar en la de dissenyador.

Si. Entenc allò de que la distinció entre art i disseny està obsoleta. I ho crec. Però no deixa de ser cert que el disseny està encarat a prestar algun tipus de servei, a transmetre un missatge. I fer això sense saber, d’entrada, el missatge que vols transmetre… desorienta. Com a mínim als amateurs hola!.

I fruit d’aquesta desorientamenta neixen milions de idees inacabades que, si, són maques, però no tenen puta llògica.

Com les que decoren aquesta entrada.

LetterCult se trata de una web que algunos tipógrafos y profesionales del gremio han creado para aglutinar y promocionar a la gente que hace letras.

Son los encargados de Alphabattle, donde cada dos semanas proponen un carácter y muestran los que ha enviado la gente para el anterior (ya van por los números). La norma más importante es trabajar, con la técnica que quieras, partiendo de 0. El resultado es un catálogo de gente que sabe mucho haciendo cosas bonitas y gente que no sabe tanto haciendo cosas originales.

Llama mucho la atención la calidad, variedad y cantidad de propuestas (en ese orden) que frena las propuestas precipitadas y sirve de auto-filtro de calidad.

Un poco de bombo: el caso es que he enviado una propuesta. Tratando de ser original, claro.

“ceci est un deux”

En teoría con la gracia y el grosor de la base ya deberías intuir un número 2. Si no es el caso, mea culpa.

Aprovecho la ocasión para darle salida a la propuesta que se quedó en el tintero.