Archives for category: Quediusquequé?

Fa una estona que ha passat el #15O. Un dia històric que hauria d’incomodar i fer reflexionar a tots els dirigents i gent de peles del país/món per a que arreglessin amb una mica de cap les coses. Un dia ple de manifestos i gent fent soroll i bulto constructivament. Així que, coherentment amb la meva “història recent“, he anat a la manifestació de Barcelona.

He baixat a la parada Diagonal per no trobar-me amb el gruix de la marabunta a plaça Catalunya amb la idea de baixar caminant xino-xano fins a l’altura de la parada Passeig de Gràcia, on havia quedat per indignar-me en col·lectivitat.

I aleshores ha succeït tot. La brillantor del sol i la brisa fresca s’escolaven per la boca del metro amb tota la força que li confereixen 15 minuts d’anxovament i llum artificial en un vagó de metro mal ventilat. El Shuffle del meu mp3 ha fet sonar Escapee d’Architecture in Helsinki tan bon punt he xafat la primera escala. I en aquest context perfecte de sucre i èpica he caminat com sentint-me un ésser superior i sobre-estimulat fins a Passeig de Gràcia.

Allà, davant la casa Batlló ja s’hi veia gent amb pancartes i una camioneta de l’organització arengant als indignats. I conforme més m’hi atansava, més m’havia d’esforçar per mantenir-me dins de la cançó, per a mantenir durant uns segons més la sensació de ser un heroi, d’estar vivint quelcom molt més intens, gutural i bàsic que tots els qui estaven aplegant-se davant meu. Ja seria com ells en 10 minuts!

I mentre esperava, ja una mica trist d’estar arribant, a que l’últim semafor es posés verd, ha aparegut, a 5 metres de la indignació col·lectiva, una dona d’uns 65-70 anys es mirava i remirava les postals que havia d’enviar a la seva gent especial. Se les mirava amb calma, una rere l’altra, com repassant si realment s’ho havia passat tant bé com explicava. Semblava del nord d’Europa i ignorava totalment allò que passava al seu voltant. Ha estat un gran final.

I ja està. Després d’aquesta perfecta successió de txorrades la manifestació m’ha semblat bastant ensopida i gris. Fin.

Vigila! Ets davant una entrada espessa.

Si acceptem la idea que cada caràcter té un determinat caràcter podem deduir que cada paraula té una personalitat complexa ja que, a més de l’aspecte que presenta, es refereix a un concepte. La gràcia d’aquesta personalitat és que està subjecta a la interpretació de cadascú i m’agrada creure que, tret d’un petitissim grup de trets gràfics característics i la connexió amb la seva significació, és destruïble/deformable/construïble.

Parlant de paraules hauríem de tenir en compte, a nivell gràfic, la legibilitat i els mecanismes de lectura: allò* de que només amb la primera i la última lletra ja rebem el significant encara que els caràcters del mig estiguin desendreçats, allò* de que les minúscules guien la lectura i la fan més ràpida i intuïtiva, allò de que amb sarifes tot és més clar, allò de que la mida importa…

I a un nivell més lingüístic cal tenir present la connexió del significant graficat amb el significat buscat, la connexió de la forma, que posem nosaltres, amb el fons, que posa cada lector (aquí la tipografia la composició i tot això més de disseny pot/ha de potenciar o destruir la unió). Hosti, estic parlant d’un dels dilemes clàssics de l’art i no me n’havia adonat, serà difícil no quedar com un idiota

I aquí entra el joc. Es arbitrària aquesta connexió? Sabem que no ho és del tot, na Kiki i en Bouba ens ho van demostrar*. Que passa si intentem destruir, com ja han fet molts, les els nexes entre significat i significant mitjançant l’apartat gràfic de la paraula?  Podem jugar amb prou gràcia amb aquesta connexió com per a deixar un lexema(+morfema) desproveït de significació? Ni puta idea, però de moment em sembla divertit jugar a crear crisis de personalitat a les paraules.

PS: Hi ha/haurà més txorrades de l’estil a la pàgina de Facebook del blog, on podreu pujar les vostres paraules amb crisi. Si voleu, clar.

PS: Amb conceptes ja s’ha fet (en publicitat molt), i s’ha portat a fins als extrems. I amb elegància. I segur que amb paraules també ho ha fet algú, però no ho he trobat.

*: sé que les fonts no són sèries, però així queda clar que són cosetes que tots hauríem de saber, no?

No tinc collons per a fer tipografia (encara). Considero que, per a fer’ho bé, es necessiten estudis , dibuix tècnic i alguna que altra feature de la que no gaudeixo (encara).

Així que he optat per inventar-me una via lenta per arribar’hi. Basada en l’antiga via de la pràctica i la obstinació, però a la meva manera. Calculo que, si tot surt bé, en un parell d’anys hauria de ser capaç de parir algo amb cara i ulls des de 0, encara que fos una paraula maca.


De moment he decidit que aquesta via lenta consti de dues vessants bàsiques i paral·leles: la cal·ligrafia i el disseny arbitrari de lletres. I les dues parts, en principi, es complementen entre si de cara a un coneixement profund dels tipus.

El meu sistema és, a grans trets:

La part cal·ligràfica, a la que li pertoca (així, per sobre) tot allò més manual i metòdic (sobretot si es treballa amb cal·ligrafia antiga). Consisteix, en la pràctica de diverses cal·ligrafies i el perfeccionament (molt lent) de la tècnica amb les que més còmode et sents. L’objectiu és coneixer les cares que ha tingut una lletra al llarg de la història i assolir unes proporcions i unes desproporcions vàlides.

A nivell una mica més filosofic diré que, jo, entenc la cal·ligrafia com el punt de partida més hardcore i un possible final, una de les claus i, en alguns casos, una opció cobard. Cobard perqué depén de la finalitat de la paraula les imperfeccions poden ser tolerades (i fins i tot benvingudes).

I la part del disseny de lletres, la més divertida del procés. Consisteix bàsicament en fer proves amb les lletres i seleccionar les que funcionen, les que els hi són naturals. Això serveix per a fer teu el caràcter de cada Caràcter (la personalitat de cada lletra), jugar amb la nostra inventiva i agafar soltura, si no la tens, amb l’Illustrator i el mètode de digitalització.

Personalment, a mi em serveix com a vàlvula d’escapament ja que, collons, jo el que vull fer és tipografia. I per molt que moli aprendre a escriure amb lletra del segle IX es molt dificil passar-se més d’una hora seguida practicant-la sense deixar anar la imaginació. I canalitzar-la en un sistema de treball totalment diferent és molt agraït.

 

Bueno, aquestes són les dues vies inicials del meu Sistema Malcàrmic Per a Esdevenir un Bon Tipograf a Molt Llarg Termini. Si funciona o no podràs jutjar’ho tu mateix si vas passant-te per aquí o pel tumblr.

Suposo que si supero la fase inicial de l’SMPEBTMLT vindran noves entregues.

Especialitzar-se o morir, que diuen. I nar dient, nar dient, han mort en Tastaolletes. Aquell que ho feia tot mig bé, i mig malament.

Diuen que abans de morir, amb els ulls plens de llàgrimes cridà: –PROGRESSIÓ GEOMÈTRICA, NO?!

naturalborn

-Es clar que si. Però ara, calla i mor-te.

Tranquil, encara respira.

En Tastaolletes és aquell que té una mica d’idea de tot, i és mediocre en tot. Que acaba donant classes a primer d’algun grau d’aquests que ningú no sap molt bé de que van (publicitat, disseny gràfic, ciències polítiques…) i/o sent el tiet guai amb un munt de gadgets que fa flipar als nebots.

Jo me l’imagino, als 35 anys, amb el cap rapat al zero, ulleres de pasta i perilla. Escoltant música d’anar amb samarretes fosques i estant al tanto de les novetats del panorama català. Treballant de dissenyador o programador o qualsevol cosa que exigeixi estar davant una pantalla moltes hores. Anant a manifestacions quan toca i, de tant en tant, a algun macro-concert. Una persona sana. Que flipa amb Perdidos (encara).

Segur que si has llegit tot això et podràs fer l’estereotip a la teva mida.

I perqué em parles d’això? Diràs. Doncs perqué això és un homenatge a en Tastaolletes. Que viu amenaçat d’oblidar-se del plaer que suposa començar trenta projectes i acabar-ne cinc, del plaer de llegir només els 5 episodis que més li cridin l’atenció d’un llibre (però llegir-ne molts). Que viu amenaçat pel risc de que li surti algo una mica més bé de lo normal i convertir-se en pretenciós, sense arribar a ser prou bo per a ser’ho.

I perquè, la tastaolletència, és una mentalitat looser a nivell macro, però winner a nivell micro. I crec que, hoy por hoy, el món està dissenyat a mida dels macroloosers, i dels microwinners. I uns quants microwinners poden acabar en un EPIC WIN.

PS: S’ha entès? El concepte que hi ha darrera, dic.