Archives for category: Portfòlio

No tinc collons per a fer tipografia (encara). Considero que, per a fer’ho bé, es necessiten estudis , dibuix tècnic i alguna que altra feature de la que no gaudeixo (encara).

Així que he optat per inventar-me una via lenta per arribar’hi. Basada en l’antiga via de la pràctica i la obstinació, però a la meva manera. Calculo que, si tot surt bé, en un parell d’anys hauria de ser capaç de parir algo amb cara i ulls des de 0, encara que fos una paraula maca.


De moment he decidit que aquesta via lenta consti de dues vessants bàsiques i paral·leles: la cal·ligrafia i el disseny arbitrari de lletres. I les dues parts, en principi, es complementen entre si de cara a un coneixement profund dels tipus.

El meu sistema és, a grans trets:

La part cal·ligràfica, a la que li pertoca (així, per sobre) tot allò més manual i metòdic (sobretot si es treballa amb cal·ligrafia antiga). Consisteix, en la pràctica de diverses cal·ligrafies i el perfeccionament (molt lent) de la tècnica amb les que més còmode et sents. L’objectiu és coneixer les cares que ha tingut una lletra al llarg de la història i assolir unes proporcions i unes desproporcions vàlides.

A nivell una mica més filosofic diré que, jo, entenc la cal·ligrafia com el punt de partida més hardcore i un possible final, una de les claus i, en alguns casos, una opció cobard. Cobard perqué depén de la finalitat de la paraula les imperfeccions poden ser tolerades (i fins i tot benvingudes).

I la part del disseny de lletres, la més divertida del procés. Consisteix bàsicament en fer proves amb les lletres i seleccionar les que funcionen, les que els hi són naturals. Això serveix per a fer teu el caràcter de cada Caràcter (la personalitat de cada lletra), jugar amb la nostra inventiva i agafar soltura, si no la tens, amb l’Illustrator i el mètode de digitalització.

Personalment, a mi em serveix com a vàlvula d’escapament ja que, collons, jo el que vull fer és tipografia. I per molt que moli aprendre a escriure amb lletra del segle IX es molt dificil passar-se més d’una hora seguida practicant-la sense deixar anar la imaginació. I canalitzar-la en un sistema de treball totalment diferent és molt agraït.

 

Bueno, aquestes són les dues vies inicials del meu Sistema Malcàrmic Per a Esdevenir un Bon Tipograf a Molt Llarg Termini. Si funciona o no podràs jutjar’ho tu mateix si vas passant-te per aquí o pel tumblr.

Suposo que si supero la fase inicial de l’SMPEBTMLT vindran noves entregues.

Ara farà un mes, l’Oscar i jo (treballem junts en Hemisferi Dret) vem presentar-nos al concurs per al cartell de l’Aplec del Caragol. I hem guanyat.

Guanyar algo fa gràcia (mola molt). Sobre tot després d’haver-se presentat a varis concursos i coses per l’estil. Però, hosti, guanyar amb aquest cartell m’ha ens ha deixat “con el culo torcío“… M’explico: Hemisferi Dret havíem fet altres feines junts, i totes (TOTES) havíen estat molt parlades, molt treballades (amb més o menys gràcia) i fetes després de donar-los’hi  moltes (MOLTES) voltes.

Totes menys aquesta. Aquest cartell ha estat fruit del moment i del treball irreflexiu.Va anar més o menys així (el que no sóc jo és l’Oscar):

Annexe: el cargol amb baves psicodèliques, del flickr de l’Oscar.

Després d’això l’Oscar hi va ficar les hores que faltaven (i va lluitar contra el “tío,-no-compleix-brífing-tío” i totes aquestes coses). Pero lo que és la essència d’aquest cartell ha estat filla del pim-pam.

D’això podem deduir què: A) no cal matar-se massa per donar amb idees convincents. O bé que B) si et trenques massa el cap acabes fent coses incomprensibles. O bé que C) pensar les coses, en concursos, no serveix de ré.

Jo no sé amb quina opció quedar-me però, de totes les versions del cartell, em quedo amb una de les primeres, encara que no compleixi brífing:

Per cert, moltes gràcies a tots els qui veuen en el pont nou el cargol del progrés, i a tots els qui heu dit en algun moment “pos no és tan lleig com deies…”. En sèrio, moltes gràcies.

El cartell guanyador.

Suposo que no sóc l’únic a qui li costa treballar sense brífing. De fet, si no em costés entraria dins de la definició tradicional d’artista (on ningú no podria qüestionar-me) enlloc d’estar lluitant per entrar en la de dissenyador.

Si. Entenc allò de que la distinció entre art i disseny està obsoleta. I ho crec. Però no deixa de ser cert que el disseny està encarat a prestar algun tipus de servei, a transmetre un missatge. I fer això sense saber, d’entrada, el missatge que vols transmetre… desorienta. Com a mínim als amateurs hola!.

I fruit d’aquesta desorientamenta neixen milions de idees inacabades que, si, són maques, però no tenen puta llògica.

Com les que decoren aquesta entrada.

La Increïble Història de Carles Carolina em posa. I és estrany, perquè no és que siguin especialment guapots -són tot mascles-.

Crec que em posa perquè tenen un perico-colom amb cara de mala hòstia, molta, a la portada del disc i, qui els hagi fet el llibret, ha combinat el blanc-fucker i un succedani de Bodoni amb elegància . Em posa perquè canten amb veu nasal i perquè és el meu top1 dels discos de dutxa. Perquè li dediquen una cançó a Joan Miquel Oliver i perquè el mail de contacte està allotjat a hotmail.

Em posa perquè Carles Carolina sóc jo, potencialment, a estones, i no ho seré mai perquè no ho canto, ni ho conto, ni tinc tant bon humor per a fer-ho. I em posa, sobre tot, perquè el seu món se situa en una Barcelona passada de rosca on no hi ha res que quadri, però ep! no passa res, tu continua cantant.

I com em posa i se’ls veu bons paios i la seva música és molt, molt, visual, he fet un cartell -i mig-.

Formes simples i netes en colors intensos però tristots. Com les seves cançons. I tot això ambientat en la increïble història d’en Carles Carolina a qui, en veure’s en una illa deserta en companyia del més petit del seus fills -en període de lactància-, els pits se li ompliren de vida pel nounat. La textura és robada de google images (of course) i la tipografia és una Euphorigenic (Typodermic) que em moria de ganes de fer servir.

PS: Val a dir que la entrada està obsoleta des d’abans de ser publicada ja que La increïble història de Carles Carolina ha tret un nou disc -aviam si apareix aviat per l’Spotify-.

LetterCult se trata de una web que algunos tipógrafos y profesionales del gremio han creado para aglutinar y promocionar a la gente que hace letras.

Son los encargados de Alphabattle, donde cada dos semanas proponen un carácter y muestran los que ha enviado la gente para el anterior (ya van por los números). La norma más importante es trabajar, con la técnica que quieras, partiendo de 0. El resultado es un catálogo de gente que sabe mucho haciendo cosas bonitas y gente que no sabe tanto haciendo cosas originales.

Llama mucho la atención la calidad, variedad y cantidad de propuestas (en ese orden) que frena las propuestas precipitadas y sirve de auto-filtro de calidad.

Un poco de bombo: el caso es que he enviado una propuesta. Tratando de ser original, claro.

“ceci est un deux”

En teoría con la gracia y el grosor de la base ya deberías intuir un número 2. Si no es el caso, mea culpa.

Aprovecho la ocasión para darle salida a la propuesta que se quedó en el tintero.

En un rato que, a priori, tenía que ser totalmente improductivo decidí que haría carteles. Así, porque sí, “a ver que sale”. Los bocetos volaron (aún vuelan) y, de momento sólo uno ha trascendido.

Se trata de un (fan)cartel para Zahara. ¿Que porqué Zahara? ¿Que eso es de nenas y que tu eres un macho pos-adolescente hecho y derecho? Bueno, la cosa es que fui a un concierto suyo pensando eso mismo -soy un sensiblón pero esta chica me excederá- y la chica se me ganó. No hay más, entré en la sala conociéndo solo un poquito de lo que hace y salí enamorado de su buen rollo y de  su música (gratis, gracias Suau).

Conclusión; a 2 metros y medio de una voz bonita me quedo vendido. Y muy feliz.

Bueno, al cartel. La tipo es Learning Curve (again, la amo) y el resto se explica por él mismo: muchacha+casi-guitarra bien pequeñito y la composición tratando de caer hacia abajo para empequeñecerlo aún más (ella es bajita y mona). He aprovechado la misma idea para hacer un wallpaper neutro digno de sus fans “en el armario”.

Las letras han llegado al blog. Y si llegan es para darle a esto un aire más personal, empezaremos con un poco de portafolio.

Aquí dejo un wallpaper en honor a “los Cinco” de Enid Blyton. Dirás: ¿Por qué? ¿Es que estoy en el blog de un estudiante vintage de estos que abundan? Pues no, lo hice para probar la caracterización de mi “plantillaneutrano1.eps”. El fondo oscuro es para gastar menos batería. Un secreto, si algo os queda demasiado limpio y aséptico, añadidle ruido!  The Go! Team lo hace y le queda de miedo.

Por cierto, los wallpapers que vaya haciendo quedan ahí arriba, en la pestaña.