Ara farà un mes, l’Oscar i jo (treballem junts en Hemisferi Dret) vem presentar-nos al concurs per al cartell de l’Aplec del Caragol. I hem guanyat.

Guanyar algo fa gràcia (mola molt). Sobre tot després d’haver-se presentat a varis concursos i coses per l’estil. Però, hosti, guanyar amb aquest cartell m’ha ens ha deixat “con el culo torcío“… M’explico: Hemisferi Dret havíem fet altres feines junts, i totes (TOTES) havíen estat molt parlades, molt treballades (amb més o menys gràcia) i fetes després de donar-los’hi  moltes (MOLTES) voltes.

Totes menys aquesta. Aquest cartell ha estat fruit del moment i del treball irreflexiu.Va anar més o menys així (el que no sóc jo és l’Oscar):

Annexe: el cargol amb baves psicodèliques, del flickr de l’Oscar.

Després d’això l’Oscar hi va ficar les hores que faltaven (i va lluitar contra el “tío,-no-compleix-brífing-tío” i totes aquestes coses). Pero lo que és la essència d’aquest cartell ha estat filla del pim-pam.

D’això podem deduir què: A) no cal matar-se massa per donar amb idees convincents. O bé que B) si et trenques massa el cap acabes fent coses incomprensibles. O bé que C) pensar les coses, en concursos, no serveix de ré.

Jo no sé amb quina opció quedar-me però, de totes les versions del cartell, em quedo amb una de les primeres, encara que no compleixi brífing:

Per cert, moltes gràcies a tots els qui veuen en el pont nou el cargol del progrés, i a tots els qui heu dit en algun moment “pos no és tan lleig com deies…”. En sèrio, moltes gràcies.

El cartell guanyador.