Archives for category: Cartell

Ara farà un mes, l’Oscar i jo (treballem junts en Hemisferi Dret) vem presentar-nos al concurs per al cartell de l’Aplec del Caragol. I hem guanyat.

Guanyar algo fa gràcia (mola molt). Sobre tot després d’haver-se presentat a varis concursos i coses per l’estil. Però, hosti, guanyar amb aquest cartell m’ha ens ha deixat “con el culo torcío“… M’explico: Hemisferi Dret havíem fet altres feines junts, i totes (TOTES) havíen estat molt parlades, molt treballades (amb més o menys gràcia) i fetes després de donar-los’hi  moltes (MOLTES) voltes.

Totes menys aquesta. Aquest cartell ha estat fruit del moment i del treball irreflexiu.Va anar més o menys així (el que no sóc jo és l’Oscar):

Annexe: el cargol amb baves psicodèliques, del flickr de l’Oscar.

Després d’això l’Oscar hi va ficar les hores que faltaven (i va lluitar contra el “tío,-no-compleix-brífing-tío” i totes aquestes coses). Pero lo que és la essència d’aquest cartell ha estat filla del pim-pam.

D’això podem deduir què: A) no cal matar-se massa per donar amb idees convincents. O bé que B) si et trenques massa el cap acabes fent coses incomprensibles. O bé que C) pensar les coses, en concursos, no serveix de ré.

Jo no sé amb quina opció quedar-me però, de totes les versions del cartell, em quedo amb una de les primeres, encara que no compleixi brífing:

Per cert, moltes gràcies a tots els qui veuen en el pont nou el cargol del progrés, i a tots els qui heu dit en algun moment “pos no és tan lleig com deies…”. En sèrio, moltes gràcies.

El cartell guanyador.

La Increïble Història de Carles Carolina em posa. I és estrany, perquè no és que siguin especialment guapots -són tot mascles-.

Crec que em posa perquè tenen un perico-colom amb cara de mala hòstia, molta, a la portada del disc i, qui els hagi fet el llibret, ha combinat el blanc-fucker i un succedani de Bodoni amb elegància . Em posa perquè canten amb veu nasal i perquè és el meu top1 dels discos de dutxa. Perquè li dediquen una cançó a Joan Miquel Oliver i perquè el mail de contacte està allotjat a hotmail.

Em posa perquè Carles Carolina sóc jo, potencialment, a estones, i no ho seré mai perquè no ho canto, ni ho conto, ni tinc tant bon humor per a fer-ho. I em posa, sobre tot, perquè el seu món se situa en una Barcelona passada de rosca on no hi ha res que quadri, però ep! no passa res, tu continua cantant.

I com em posa i se’ls veu bons paios i la seva música és molt, molt, visual, he fet un cartell -i mig-.

Formes simples i netes en colors intensos però tristots. Com les seves cançons. I tot això ambientat en la increïble història d’en Carles Carolina a qui, en veure’s en una illa deserta en companyia del més petit del seus fills -en període de lactància-, els pits se li ompliren de vida pel nounat. La textura és robada de google images (of course) i la tipografia és una Euphorigenic (Typodermic) que em moria de ganes de fer servir.

PS: Val a dir que la entrada està obsoleta des d’abans de ser publicada ja que La increïble història de Carles Carolina ha tret un nou disc -aviam si apareix aviat per l’Spotify-.

En un rato que, a priori, tenía que ser totalmente improductivo decidí que haría carteles. Así, porque sí, “a ver que sale”. Los bocetos volaron (aún vuelan) y, de momento sólo uno ha trascendido.

Se trata de un (fan)cartel para Zahara. ¿Que porqué Zahara? ¿Que eso es de nenas y que tu eres un macho pos-adolescente hecho y derecho? Bueno, la cosa es que fui a un concierto suyo pensando eso mismo -soy un sensiblón pero esta chica me excederá- y la chica se me ganó. No hay más, entré en la sala conociéndo solo un poquito de lo que hace y salí enamorado de su buen rollo y de  su música (gratis, gracias Suau).

Conclusión; a 2 metros y medio de una voz bonita me quedo vendido. Y muy feliz.

Bueno, al cartel. La tipo es Learning Curve (again, la amo) y el resto se explica por él mismo: muchacha+casi-guitarra bien pequeñito y la composición tratando de caer hacia abajo para empequeñecerlo aún más (ella es bajita y mona). He aprovechado la misma idea para hacer un wallpaper neutro digno de sus fans “en el armario”.