Especialitzar-se o morir, que diuen. I nar dient, nar dient, han mort en Tastaolletes. Aquell que ho feia tot mig bé, i mig malament.

Diuen que abans de morir, amb els ulls plens de llàgrimes cridà: –PROGRESSIÓ GEOMÈTRICA, NO?!

naturalborn

-Es clar que si. Però ara, calla i mor-te.

Tranquil, encara respira.

En Tastaolletes és aquell que té una mica d’idea de tot, i és mediocre en tot. Que acaba donant classes a primer d’algun grau d’aquests que ningú no sap molt bé de que van (publicitat, disseny gràfic, ciències polítiques…) i/o sent el tiet guai amb un munt de gadgets que fa flipar als nebots.

Jo me l’imagino, als 35 anys, amb el cap rapat al zero, ulleres de pasta i perilla. Escoltant música d’anar amb samarretes fosques i estant al tanto de les novetats del panorama català. Treballant de dissenyador o programador o qualsevol cosa que exigeixi estar davant una pantalla moltes hores. Anant a manifestacions quan toca i, de tant en tant, a algun macro-concert. Una persona sana. Que flipa amb Perdidos (encara).

Segur que si has llegit tot això et podràs fer l’estereotip a la teva mida.

I perqué em parles d’això? Diràs. Doncs perqué això és un homenatge a en Tastaolletes. Que viu amenaçat d’oblidar-se del plaer que suposa començar trenta projectes i acabar-ne cinc, del plaer de llegir només els 5 episodis que més li cridin l’atenció d’un llibre (però llegir-ne molts). Que viu amenaçat pel risc de que li surti algo una mica més bé de lo normal i convertir-se en pretenciós, sense arribar a ser prou bo per a ser’ho.

I perquè, la tastaolletència, és una mentalitat looser a nivell macro, però winner a nivell micro. I crec que, hoy por hoy, el món està dissenyat a mida dels macroloosers, i dels microwinners. I uns quants microwinners poden acabar en un EPIC WIN.

PS: S’ha entès? El concepte que hi ha darrera, dic.

Anuncis