Tenir un blog no és fàcil. I ho és menys encara si l’autor somia, de tant en tant, en que la seva “obra” sigui declarada patrimoni cultural de la humanitat o algo per l’estil. Com és el cas.

Tots sabem que aquest blog no ho serà mai, un d’aquests que tenen èxit: no tinc (tenc?) una personalitat carismàtica ni sóc increïblement bo fent el que faig. Però si que aspira a ser un blog. Decent, ordenat i amb una miqueta de coherència.

Per a assolir aquesta coherència he decidit prendre mesures dràstiques: a partir d’ara tot això funcionarà en català. Perquè si. Perquè l’únic avantatge que comporta fer-ho en la llengua d’en Cervantes és una massa de lectors potencials infinitament més gran que fent-ho en català. I té un petit inconvenient: no es pot viure en un idioma i explicar-ho en un altre. O si, però fer-ho és cansat.
I el català és maco.

 

Un altre motiu per el qual tenir un blog m’està resultant especialment difícil són les limitacions tècniques: durant les hores de blocaire nocturn només tinc (tenc? (tonc?)) accés a internet a una velocitat tercermundista, molt, i visc desconnectat de les fonts.
Ergo, les entrades que vagin apareixent estan subjectes a les limitacions de la vida monacal i seran (siran?) altament endogàmiques i desvinculades del món.

“…altament endogàmiques i desvinculades del món.”

Suposo que la limitació tècnica m’hauria d’acabar abocant a un succedani del blog en versió micro -A.K.A. Twitter- sense cap tipus d’ordre ni coherència i amb encara menys contingut. Però això no serà immediatament, primer m’he de plantejar si realment tinc quelcom a dir en 140 caràcters.

Anuncis