La Increïble Història de Carles Carolina em posa. I és estrany, perquè no és que siguin especialment guapots -són tot mascles-.

Crec que em posa perquè tenen un perico-colom amb cara de mala hòstia, molta, a la portada del disc i, qui els hagi fet el llibret, ha combinat el blanc-fucker i un succedani de Bodoni amb elegància . Em posa perquè canten amb veu nasal i perquè és el meu top1 dels discos de dutxa. Perquè li dediquen una cançó a Joan Miquel Oliver i perquè el mail de contacte està allotjat a hotmail.

Em posa perquè Carles Carolina sóc jo, potencialment, a estones, i no ho seré mai perquè no ho canto, ni ho conto, ni tinc tant bon humor per a fer-ho. I em posa, sobre tot, perquè el seu món se situa en una Barcelona passada de rosca on no hi ha res que quadri, però ep! no passa res, tu continua cantant.

I com em posa i se’ls veu bons paios i la seva música és molt, molt, visual, he fet un cartell -i mig-.

Formes simples i netes en colors intensos però tristots. Com les seves cançons. I tot això ambientat en la increïble història d’en Carles Carolina a qui, en veure’s en una illa deserta en companyia del més petit del seus fills -en període de lactància-, els pits se li ompliren de vida pel nounat. La textura és robada de google images (of course) i la tipografia és una Euphorigenic (Typodermic) que em moria de ganes de fer servir.

PS: Val a dir que la entrada està obsoleta des d’abans de ser publicada ja que La increïble història de Carles Carolina ha tret un nou disc -aviam si apareix aviat per l’Spotify-.

Anuncis