L’Avi de lloguer té 85 anys. Com gairebé tota la gent d’aquelles generacions és un supervivent. Com la majoria dels avis entra dins l’estàndard de persona natural que sempre diu el que pensa. I això l’honora.Avui l’hem entrevistat i ens ha parlat del “desnudismo” (d’ara endavant “despullisme“):

-Bon dia avi.

-Bon dia, mira nano, mira la tele! està sortint allò que et vaig dir l’altre dia!

(a la tele hi surt un reportatge sobre un calendari de la colla castellera de poblesec despullats, comentat per en Cuní)

 -Lo que? Allò de la gent despullada?

-Si, allò del concurs que sortíen… Que sortíen, un mascle i una femella, de la teva edat. El noi s’assemblava molt a tu. I els fiquen en una habitació, a cadascun, eh. Despullats del tot, les parts també, i els hi lliguen la punta d’un rollo de paper al coll. Aleshores, han de girar sobre ells mateixos -per anar-se tapant amb el paper!- i el primer que se tapi les parts guanya no se quants milions…

-En sèrio?

-Si. Que no ho estàs veient a la tele? Mira! MIRA!

-Si, si que van despullats però aquests no són de cap concurs, són castellers que fan un calendari per a recaptar diners. Acaba d’explicar-ho “el gordo”.

-És igual, això no hauria d’estar permés! A la Espanya d’avui -bueno, tampoc a la d’ahir, la de Franco… ni a la de demà!-, això no s’hauria de poder fer… això és una indecència!

-Home, no fan mal a ningú…

-Mira, el “despullisme” es una gilipollada, perqué, quin problema hi ha amb que et vegui tothom tal com vas venir al món? Cap, jo sóc el primer a despullar-me! Com fa 3 o 4 anys, en una manifestació, que, bueno, no recordo que demanavem però jo no tenia problema a apuntar-m’hi per anar el primer, despullat i amb la pancarta. Però així perqué si… Una mica de vergonya, home. Com a mínim una mica de vergonya… que no tothom vol veure’t.

-Ya…

-Es que clar, mira, si la gent va despullada no fa servir roba, no?

-No.

-I llavors no compren roba, no?

-Bueno, no van sempre desp…

-Pues imagina’t, si ja hi ha Atur, imagina’t que vagin tancant les fàbriques i les tendes de roba! Això no pot ser. Mai de la vida…

-No, no pot ser.

-Això no hi ha ningú que ho arregli…

-Ya…

-A més, el despullisme està malament perqué si un va “volent” i ja ho té tot allí…

-Vol dir que no pot contenir-se, no?

-NO! Dic que, si un ho veu tot, se li treuen les ganes! Perqué clar, tu vas veient a les dones i pots pensar “Quines cames que té!” o “Buf, que guapa que és aquesta!”. Però clar, quan tu les veus despullades és més dificil distingir les que són guapes de les que no ho són tant!

-Ja bueno, suposo que no estem acostumats a veure gent despullada.

-Es que no hauríem d’estar-hi!

PS: Basat en converses reals amanides.

Anuncis

Fa una estona que ha passat el #15O. Un dia històric que hauria d’incomodar i fer reflexionar a tots els dirigents i gent de peles del país/món per a que arreglessin amb una mica de cap les coses. Un dia ple de manifestos i gent fent soroll i bulto constructivament. Així que, coherentment amb la meva “història recent“, he anat a la manifestació de Barcelona.

He baixat a la parada Diagonal per no trobar-me amb el gruix de la marabunta a plaça Catalunya amb la idea de baixar caminant xino-xano fins a l’altura de la parada Passeig de Gràcia, on havia quedat per indignar-me en col·lectivitat.

I aleshores ha succeït tot. La brillantor del sol i la brisa fresca s’escolaven per la boca del metro amb tota la força que li confereixen 15 minuts d’anxovament i llum artificial en un vagó de metro mal ventilat. El Shuffle del meu mp3 ha fet sonar Escapee d’Architecture in Helsinki tan bon punt he xafat la primera escala. I en aquest context perfecte de sucre i èpica he caminat com sentint-me un ésser superior i sobre-estimulat fins a Passeig de Gràcia.

Allà, davant la casa Batlló ja s’hi veia gent amb pancartes i una camioneta de l’organització arengant als indignats. I conforme més m’hi atansava, més m’havia d’esforçar per mantenir-me dins de la cançó, per a mantenir durant uns segons més la sensació de ser un heroi, d’estar vivint quelcom molt més intens, gutural i bàsic que tots els qui estaven aplegant-se davant meu. Ja seria com ells en 10 minuts!

I mentre esperava, ja una mica trist d’estar arribant, a que l’últim semafor es posés verd, ha aparegut, a 5 metres de la indignació col·lectiva, una dona d’uns 65-70 anys es mirava i remirava les postals que havia d’enviar a la seva gent especial. Se les mirava amb calma, una rere l’altra, com repassant si realment s’ho havia passat tant bé com explicava. Semblava del nord d’Europa i ignorava totalment allò que passava al seu voltant. Ha estat un gran final.

I ja està. Després d’aquesta perfecta successió de txorrades la manifestació m’ha semblat bastant ensopida i gris. Fin.

Aquest estiu he estat ocupat produïnt, sempre, per altra gent, així que fa dies (massa) que no tinc material per divagar pel blog.

De totes maneres, i fins que recuperi el ritme de parides habitual, m’agradaria compartir una mica del suc que li he tret a la Vitoret. Són una desena de fotos, seleccionades expressament per a que fossin el més impersonals possible (tot i que se m’hi ha colat un Diatta).

Així, en sèrie tenen sentit i tot.

Vigila! Ets davant una entrada espessa.

Si acceptem la idea que cada caràcter té un determinat caràcter podem deduir que cada paraula té una personalitat complexa ja que, a més de l’aspecte que presenta, es refereix a un concepte. La gràcia d’aquesta personalitat és que està subjecta a la interpretació de cadascú i m’agrada creure que, tret d’un petitissim grup de trets gràfics característics i la connexió amb la seva significació, és destruïble/deformable/construïble.

Parlant de paraules hauríem de tenir en compte, a nivell gràfic, la legibilitat i els mecanismes de lectura: allò* de que només amb la primera i la última lletra ja rebem el significant encara que els caràcters del mig estiguin desendreçats, allò* de que les minúscules guien la lectura i la fan més ràpida i intuïtiva, allò de que amb sarifes tot és més clar, allò de que la mida importa…

I a un nivell més lingüístic cal tenir present la connexió del significant graficat amb el significat buscat, la connexió de la forma, que posem nosaltres, amb el fons, que posa cada lector (aquí la tipografia la composició i tot això més de disseny pot/ha de potenciar o destruir la unió). Hosti, estic parlant d’un dels dilemes clàssics de l’art i no me n’havia adonat, serà difícil no quedar com un idiota

I aquí entra el joc. Es arbitrària aquesta connexió? Sabem que no ho és del tot, na Kiki i en Bouba ens ho van demostrar*. Que passa si intentem destruir, com ja han fet molts, les els nexes entre significat i significant mitjançant l’apartat gràfic de la paraula?  Podem jugar amb prou gràcia amb aquesta connexió com per a deixar un lexema(+morfema) desproveït de significació? Ni puta idea, però de moment em sembla divertit jugar a crear crisis de personalitat a les paraules.

PS: Hi ha/haurà més txorrades de l’estil a la pàgina de Facebook del blog, on podreu pujar les vostres paraules amb crisi. Si voleu, clar.

PS: Amb conceptes ja s’ha fet (en publicitat molt), i s’ha portat a fins als extrems. I amb elegància. I segur que amb paraules també ho ha fet algú, però no ho he trobat.

*: sé que les fonts no són sèries, però així queda clar que són cosetes que tots hauríem de saber, no?

No tinc collons per a fer tipografia (encara). Considero que, per a fer’ho bé, es necessiten estudis , dibuix tècnic i alguna que altra feature de la que no gaudeixo (encara).

Així que he optat per inventar-me una via lenta per arribar’hi. Basada en l’antiga via de la pràctica i la obstinació, però a la meva manera. Calculo que, si tot surt bé, en un parell d’anys hauria de ser capaç de parir algo amb cara i ulls des de 0, encara que fos una paraula maca.


De moment he decidit que aquesta via lenta consti de dues vessants bàsiques i paral·leles: la cal·ligrafia i el disseny arbitrari de lletres. I les dues parts, en principi, es complementen entre si de cara a un coneixement profund dels tipus.

El meu sistema és, a grans trets:

La part cal·ligràfica, a la que li pertoca (així, per sobre) tot allò més manual i metòdic (sobretot si es treballa amb cal·ligrafia antiga). Consisteix, en la pràctica de diverses cal·ligrafies i el perfeccionament (molt lent) de la tècnica amb les que més còmode et sents. L’objectiu és coneixer les cares que ha tingut una lletra al llarg de la història i assolir unes proporcions i unes desproporcions vàlides.

A nivell una mica més filosofic diré que, jo, entenc la cal·ligrafia com el punt de partida més hardcore i un possible final, una de les claus i, en alguns casos, una opció cobard. Cobard perqué depén de la finalitat de la paraula les imperfeccions poden ser tolerades (i fins i tot benvingudes).

I la part del disseny de lletres, la més divertida del procés. Consisteix bàsicament en fer proves amb les lletres i seleccionar les que funcionen, les que els hi són naturals. Això serveix per a fer teu el caràcter de cada Caràcter (la personalitat de cada lletra), jugar amb la nostra inventiva i agafar soltura, si no la tens, amb l’Illustrator i el mètode de digitalització.

Personalment, a mi em serveix com a vàlvula d’escapament ja que, collons, jo el que vull fer és tipografia. I per molt que moli aprendre a escriure amb lletra del segle IX es molt dificil passar-se més d’una hora seguida practicant-la sense deixar anar la imaginació. I canalitzar-la en un sistema de treball totalment diferent és molt agraït.

 

Bueno, aquestes són les dues vies inicials del meu Sistema Malcàrmic Per a Esdevenir un Bon Tipograf a Molt Llarg Termini. Si funciona o no podràs jutjar’ho tu mateix si vas passant-te per aquí o pel tumblr.

Suposo que si supero la fase inicial de l’SMPEBTMLT vindran noves entregues.

Especialitzar-se o morir, que diuen. I nar dient, nar dient, han mort en Tastaolletes. Aquell que ho feia tot mig bé, i mig malament.

Diuen que abans de morir, amb els ulls plens de llàgrimes cridà: –PROGRESSIÓ GEOMÈTRICA, NO?!

naturalborn

-Es clar que si. Però ara, calla i mor-te.

Tranquil, encara respira.

En Tastaolletes és aquell que té una mica d’idea de tot, i és mediocre en tot. Que acaba donant classes a primer d’algun grau d’aquests que ningú no sap molt bé de que van (publicitat, disseny gràfic, ciències polítiques…) i/o sent el tiet guai amb un munt de gadgets que fa flipar als nebots.

Jo me l’imagino, als 35 anys, amb el cap rapat al zero, ulleres de pasta i perilla. Escoltant música d’anar amb samarretes fosques i estant al tanto de les novetats del panorama català. Treballant de dissenyador o programador o qualsevol cosa que exigeixi estar davant una pantalla moltes hores. Anant a manifestacions quan toca i, de tant en tant, a algun macro-concert. Una persona sana. Que flipa amb Perdidos (encara).

Segur que si has llegit tot això et podràs fer l’estereotip a la teva mida.

I perqué em parles d’això? Diràs. Doncs perqué això és un homenatge a en Tastaolletes. Que viu amenaçat d’oblidar-se del plaer que suposa començar trenta projectes i acabar-ne cinc, del plaer de llegir només els 5 episodis que més li cridin l’atenció d’un llibre (però llegir-ne molts). Que viu amenaçat pel risc de que li surti algo una mica més bé de lo normal i convertir-se en pretenciós, sense arribar a ser prou bo per a ser’ho.

I perquè, la tastaolletència, és una mentalitat looser a nivell macro, però winner a nivell micro. I crec que, hoy por hoy, el món està dissenyat a mida dels macroloosers, i dels microwinners. I uns quants microwinners poden acabar en un EPIC WIN.

PS: S’ha entès? El concepte que hi ha darrera, dic.

Ara farà un mes, l’Oscar i jo (treballem junts en Hemisferi Dret) vem presentar-nos al concurs per al cartell de l’Aplec del Caragol. I hem guanyat.

Guanyar algo fa gràcia (mola molt). Sobre tot després d’haver-se presentat a varis concursos i coses per l’estil. Però, hosti, guanyar amb aquest cartell m’ha ens ha deixat “con el culo torcío“… M’explico: Hemisferi Dret havíem fet altres feines junts, i totes (TOTES) havíen estat molt parlades, molt treballades (amb més o menys gràcia) i fetes després de donar-los’hi  moltes (MOLTES) voltes.

Totes menys aquesta. Aquest cartell ha estat fruit del moment i del treball irreflexiu.Va anar més o menys així (el que no sóc jo és l’Oscar):

Annexe: el cargol amb baves psicodèliques, del flickr de l’Oscar.

Després d’això l’Oscar hi va ficar les hores que faltaven (i va lluitar contra el “tío,-no-compleix-brífing-tío” i totes aquestes coses). Pero lo que és la essència d’aquest cartell ha estat filla del pim-pam.

D’això podem deduir què: A) no cal matar-se massa per donar amb idees convincents. O bé que B) si et trenques massa el cap acabes fent coses incomprensibles. O bé que C) pensar les coses, en concursos, no serveix de ré.

Jo no sé amb quina opció quedar-me però, de totes les versions del cartell, em quedo amb una de les primeres, encara que no compleixi brífing:

Per cert, moltes gràcies a tots els qui veuen en el pont nou el cargol del progrés, i a tots els qui heu dit en algun moment “pos no és tan lleig com deies…”. En sèrio, moltes gràcies.

El cartell guanyador.

Kim Pine no existeix: és un ideal. Com la Ramona, la Clementine, i tantes d’altres.

Els nerds existeixen, com a mínim com a part de la natura del friqui estàndard.

El cas és que aquest esperit ha contribuït a normalitzar el personatge tipus del noi escarransit que mola, i el de la noia forta i destroyer. I el fet que acabin junts per alguna conjunció còsmica. I aquest canvi de rols (parcial) entre el machote i la bleda en les històries de romance a mi, m’encanta. Potser és que no em sento cómode fent de machoteSi, segur que és això-.

La gràcia d’aquestes històries fonamentades en dones amb qualitats clàssicament màsculines és que ataquen directament a la part nerd-loser del públic mascle, que tendeix a enamorar-se de les protagonistes. El cas més bèstia que conec és Scott Pilgrim, però per a il·lustrar’ho potser queda més clar amb The Big Bang theory o el seu invers: Love Hina. Molts no hem vist mai Love Hina, però quasi tots coneixem la sèrie. I encara avui (8 anys després de que aparegués el seu últim subproducte) és un element sempre present en les tendes de manga i fandom.

Suposo que la conclusió és que els perdedors amb noies maques que tenen més collons que ells orbitant al seu costat tenen un públic de noies amb collons i perdedors bastant gran.

Per cert, el motiu de ser del post és el logo que l’encapçala: el meu primer treball de logo cal·ligràfic.

Parlem de crisi.

CrisiCrysisCrisis

De la econòmica? Nein. De la de valors? Nein. De la del Real-Madrit? Nein, nein, nein, nein, NEIN, NEIN!

Parlem de la crisi de l’alfabetització gràfica.

Disclaimer: no em considero un mestre en el tema, de fet només sóc un aficionat estàndard al disseny i derivats. I com a tal em disposo a rajar sense coneixement complet de causa.

Fa uns dies, a la facultat de comunicació de l’Autònoma, un estudiant passejava tot cavil·lant i de repent…

dramaticchipmunkgif

Deixem de banda la Comic Sans que ja se n’ha parlat prou. Deixem de banda també el text centrat, tot en majúscules, i la imatge que sembla treta de la base d’imatges del word. Deixem de banda els aspectes concrets de l’oferta i quedem-nos amb la sensació que desprèn i el que ens diu: hola, sóc una empresa d’investigació de mercat que busco subhumans gent desesperada per anar a picar a timbres de desconeguts.

A mi, veure coses així, m’entristeix. Veure com, en una universitat, m’ataquen cartells d’un ens sense nom preguntant-me si vull una feina -Si! La vull!- de manera tan maleducada se’m fa molt hostil. Aviam, entenc que la feina és una merda, que no és una oferta per a treballar a Google però… Collons! Si jo necessito una feina de merda i tu me la ofereixes lo mínim que hauries de fer és fer-me el tràmit agradable. Hauries de tractar-me com l’universitari mitjà que sóc. I creu-me, senyor contractant, encara que no hagis estudiat disseny, ho saps fer.

Potser és culpa meva, i perdo el temps cremant-me per coses massa tontes (quan podria estar preocupant-me per l’Atur, o el futbol) però si el disseny parla, aquest cartell m’està dient que: qui em pot donar feina és una persona que no es preocupa per fer les coses ben fetes i que s’amaga del que fa (i de com ho fa). M’està dient que millor si sóc una miqueta parat, i sinó, com que acudiré a la oferta per pura desesperació, admet que treballi sense cap tipus de dedicació. Però ep! que no m’oblidi de ser guapo.

No fotem! Què que vivim rodejats d’incompetents ja ho sabíem, però no cal que ens ho recordin, ara també, a cada cantonada amb el seu analfabetisme gràfic. I menys que, quan estem estudiant per a, en teoria, no ser uns pàries, ens diguin que algú que no s’esforça per dissimular que ho és està treballant. I fent-ho pitjor del que ho faries tu.

PS: un altre exemple d’analfabetisme gràfic, aquest cop, però, es un xic més sinistre.

Suposo que no sóc l’únic a qui li costa treballar sense brífing. De fet, si no em costés entraria dins de la definició tradicional d’artista (on ningú no podria qüestionar-me) enlloc d’estar lluitant per entrar en la de dissenyador.

Si. Entenc allò de que la distinció entre art i disseny està obsoleta. I ho crec. Però no deixa de ser cert que el disseny està encarat a prestar algun tipus de servei, a transmetre un missatge. I fer això sense saber, d’entrada, el missatge que vols transmetre… desorienta. Com a mínim als amateurs hola!.

I fruit d’aquesta desorientamenta neixen milions de idees inacabades que, si, són maques, però no tenen puta llògica.

Com les que decoren aquesta entrada.